L’EASDAlcoi va acollir aquest dimecres 19 de maig el lliurament de la XIX edició concurse disseny de moda infantil TUTTO PICCOLO. Els guardons tenen com a objectiu incentivar, entre els dissenyadors novells no professionals i els estudiants, l’interés per la creació de roba per als més xicotets.
El jurat de Tutto Piccolo estava compost per: Mercedes Mataix, general manager, Mercedes Moltó, fundadora, Eva Osés, responsable de l’equip de disseny i Inés Mataix, dissenyadora
Els guardonats són:
PRIMER PREMI- IRENE GUILLÓ
En ple cor del Parc Nacional Uluru-Kata Tjuta, en el centre d’Austràlia, s’erigeix la muntanya Uluru. Un monòlit gegant compost per arenisca de color roig i conegut com el melic del món. Els seus colors vermellosos, els extrems canvis de temperatura, els rierols que es llisquen des de l’alt de la muntanya, la vegetació verda i les diferents tonalitats de color que es poden observar sobre el Uluru, ens transporten pel cap alt profund d’un paisatge ple de contrastos. El monòlit es converteix en un escenari màgic durant l’alba i sobretot el capvespre quan el color de l’arenisca que el compon, va canviant segons la llum del sol. Perquè veure la posta de sol amb un pícnic, passejar pel desert o sopar sota un cel replet d’estreles envoltat de silenci i calma, és una cosa única, meravellós i irrepetible.
SEGON PREMI- IVÁN PONCE
Gone es fonamenta en el record i la tradició. En les generacions passades que lluiten pel futur dels seus, però sobretot en el meua iaia Concepción.
En 1950, mor la matriarca d’una família adinerada, deixant arrere a cinc fills on el més major tenia 15 anys i la més xicoteta 4. Concepción era la major de les germanes, els seus germans majors van començar a treballar i ella amb tan sols 9 anys va començar a traure a la seua família en davant. Cuidava de tots els seus germans i del seu pare, va exercir el paper de mare per a tots els seus germans fins que als 12 anys el seu pare va decidir casar-se amb la cosina de la seua difunta mare i va ser el dia en què va començar l’infern.
Ella igual que els seus germans es van mudar a Ibi, un poble. jogueter de la província d’Alacant, on s’allotjaven en cases de familiars fins a aconseguir la majoria d’edat i formar les seues pròpies famílies.
Concepción després d’estar molts anys al càrrec de la seua família va conéixer a José María, un home granadí i comerciant que la va enamorar en un sol colp de vista. Després d’uns anys de festeig van decidir casar-se i començar a construir la seua pròpia família, portant al món a tres fills; Modesta, María José i Augusto.
De manera que mitjançant aquesta col·lecció el passat es troba amb el futur esdevenidor, on la naturalesa sorprenent ens permet somiar i recordar les arrels de la meua família.
A més de contar històries familiars i generacionals que ens permeten conéixer a fons les nostres arrels i forjar unions més emotives.
ESMENT D’HONOR- NURIA AGULLÓ
“Bonica de sucre” és una cosa que naix de recordar amb afecte la infància. Una infància on passava els estius corrent entre oliveres mentre els meus avis treballaven en el camp alhora que ens cuidaven i ens acaronaven al meu germà i a mi. Estius on la nostra única preocupació era tornar a casa abans que fosquejara per a sopar, estius on menjàvem verdura recentment agafada tots al voltant d’una taula rient i passant-ho bé; estius on nostres avis ens consentien i gaudien dels seus nets i nosaltres d’ells.
Una infància on el meu avi treballava amb les seues oliveres i altres arbres i la meua àvia feia punt de ganxo i ens preparava bescuit de taronja els dies que plovia. Coses que hui dia han creat records d’afecte cap a la naturalesa, les coses casolanes i la família.
És per això que aquesta col·lecció servirà com a homenatge a aquells que ens continuen volent i cuidant com quan érem xicotets i pels quals ja no estan i que gràcies al seu afecte, cada vegada que veiem una olivera ens recordem d’ells i el recordem amb alegria i amb un somriure.
